Escric aquestes línies per aportar el meu
punt de vista sobre una qüestió que afecta a tots els estudiants i que en
aquestos dies ha generat vives discussions: el paper del Consell de
l'Estudiantat de la Universitat de Lleida en les protestes que han tingut lloc
en els darrers mesos. Abans que res, vull deixar clar que tot el que aquí dic
ho faig a títol personal. La meva intenció és proporcionar una reflexió una
mica més elaborada que els típics monòlegs que es fan a les reunions. Els
arguments aquí expressats espero que serveixin per a la reflexió de tots aquells
preocupats pel funcionament de la universitat.
El Consell de l'Estudiantat de la Universitat
de Lleida (CEUdL) ha estat durament criticat, amb raó en algunes ocasions, i
amb menys en altres. ¿Però, tenim clar que és el CEUdL? Aquest organisme fa la funció de representar als alumnes
davant de tots els estaments de la institució universitària. Els seus membres
són triats en unes eleccions en les que tots els estudiants tenien el dret tant
de votar com de formar candidatura. Els
darrers comicis es van celebrar al desembre del 2010, i al fer-se cada 2
anys, al desembre d'enguany es tornaran a fer. Hi ha un consell central, des
d'on es tracta amb el rectorat, i un per cada facultat o centre. El central
coordina i tramita les qüestions que superen les competències dels consells de
facultat, però aquestos poden operar amb plena independència.
Fins aquí una mínima introducció. Com tots
sabem, des de que ha començat la crisi estem vivint un procés de setge a
l'Estat de benestar, en el que en nom de la competitivitat i del creixement es
sacrifiquen drets que han costat anys de lluita al carrer i als despatxos. Es
bastant esfereïdor constatar com les premisses bàsiques que feien de la
societat europea una de les més dignes pels seus ciutadans estan contínuament
sota atac. La universitat no queda al marge de tot això, i amb la excusa de la
crisi, s'està duent a terme una veritable "contrareforma" neolliberal
que només aconsegueix ficar a tothom en contra, des dels
rectors fins al PAS.
Per això, quan les mesures preses des del
govern de la Generalitat i l'Estat amenacen seriosament l'autonomia
i la integritat de la universitat pública, és normal que els estudiants
surtin a manifestar-se. A tot l'Estat espanyol s'han succeït manifestacions i
tancades contra les darreres decisions del ministre Wert, en la que s'inclou
una pujada de les taxes de més d'un 50%. Fins i tot, els
seus mateixos assesors reconeixen que aquesta "teràpia de shock"
és massa forta pel sistema universitari.
Mentre els polítics i rectors negocien a
porta tancada per intentar arribar al delicat equilibri de forces entre les
necessitats de cada universitat i les exigències dels governs de torn, la
desconfiança i la frustració s'acumulen en els estudiants. Apareixen propostes
reivindicatives de manera espontània. Sembla que novament, hi ha una voluntat
general de passar de la queixa improductiva a l'acció política, capaç
d'articular un moviment que surti al carrer, com va passar ja fa un any amb el
15M. Que es quedi en una manifestació d'uns pocs estudiants més o que pugui
empènyer a tots els sectors de la societat que s'oposen a aquestes mesures i
obligar al govern a canviar de rumb, depèn de com s'articuli la protesta.
A la nostra ciutat, la coordinació
d'aquest moviment de protesta d'estudiants ha estat més aviat fluixa. El CEUdL
clarament ha fallat i només tiren endavant els consells de facultats o
assemblees de manera independent. Des de fa un any, l'únic que s'ha fet des del
central ha estat afegir-se a les convocatòries quan així s'ha convingut. Se
l'ha acusat amb molta raó de no moure's el suficient. Ara bé, per qué ha estat
així?
En primer lloc, s'ha d'assenyalar la manca
d'iniciativa d'una gran majoria dels seus membres . Quan va tocar debatre quina
posició s'hauria d'adoptar per la vaga general del 29F, un correu enviat des
del central a una llista de 65 claustrals només varen respondre 7. Això
significa que només un 10% dels representants triats a les eleccions veia
necessari respondre a aquesta pregunta. La resta no van considerar oportú
respondre o simplement havien decidit organitzar-se per la seva banda, com va
succeir a les facultats de Lletres, Educació i Agrònoms. Com a mínim, constata
la manca de confiança dels seus components en aquest organisme a l'hora
d'organitzar moviments de reivindicació.
En segon lloc, el central ha seguit una
dinàmica en que ha preferit centrar-se exclusivament en els temes més acadèmics
i burocràtics i ha descuidat el malestar entre la població estudiantil. Al no
canalitzar aquestes manifestacions i al cenyir-se a al àrid (però necessari)
àmbit de la política universitària, ha deixat que els moviments de protesta
passin per davant. S'organitzen assemblees espontànies que el CEUdL es veu
obligat a seguir-les per darrere a corre-cuita.
En conseqüència, es perd la legitimitat i la
credibilitat als ulls de la majoria dels estudiants, ja que es veu que la única
manera de actuar és mitjançant les accions espontànies. Només queden dos
opcions possibles: deixar que cada facultat vagi a la seva i que trobi la seva
manera d'organitzar-se; o cedir la seva funció representativa en congregacions
que es marginen voluntàriament del marc institucional. Les dues alternatives
són nefastes ja que dificulten el diàleg amb les autoritats i obvien les vies
de comunicació que ja existeixen entre facultats, fent que s'hagi de partir des
de zero.
En aquest procés cal remarcar que
l'apoliticisme del alumnat fa mal a totes les iniciatives, vinguin d'on vinguin
i es comportin com es comportin. L'apoliticisme dels nostres dies es
caracteritza per una visió hiperindividualitzada, que considera alié, inútil
o simplement farragós tot allò que tingui a veure amb les
responsabilitats i drets ciutadans. Aquest desinterès en la vida pública
s'expressa de moltes maneres, però davant de situacions com aquesta sorgeix una
mena de resignació que fa impossible l'aparició de qualsevol iniciativa
organitzada. El gruix dels estudiants fa la seva vida i considera que la
defensa dels seus estudis és una font innecessària de problemes ja
que no es pot canviar res. A la població universitària es reprodueixen a
escala conflictes que operen a un nivell més alt. Plataformes com la PUDUP o
les assemblees "indignades" només fan que demostrar que molts
ciutadans no es reconeixen en els mecanismes de negociació i diàleg que
disposen. Una assemblea només es representa a sí mateixa, mentre que els
estudiants votats tenen la legitimitat que atorguen unes eleccions
legals.
És molt preocupant comprovar com els
representants legals dels estudiants no veuen en la aparició de assemblees com
aquestes la destrucció de la seva credibilitat. Potser això significa que no es
estàn pels interessos d'aquells a qui diuen representar, sinò pels seus propis o
fins i tot pels del partit que actualment ens governa a Catalunya. Si no hi ha un canvi en
la manera d'actuar del CEUdL, s'han de buscar alternatives per plantar cara a
la "contrarevolució" dirigida des del poder que busca limitar el dret
a la educació. Les facultats que han demostrat funcionar de manera independent
(FCE, ETSEA i Lletres) potser haurien d'unir-se i anar coordinades. El
CEUdL està compost pels estudiants que han volgut entrar. Si veiem que no
s'està anant enlloc, potser arriba l'hora de canviar la seva política des de
dins. En tot cas, serà una assignatura pendent que els nous estudiants que
vinguin hauran de revisar.
A països com Canadà i Xile, el moviment
estudiantil ha aconseguit fer baixar a les autoritats del seu pedestal i
obligar-nos a negociar. Ens hem de plantejar en quina proporció i cap a on hem
de dirigir la nostra força. El voluntarisme i la espontaneïtat són aliats que
permeten guanyat petites batalles, però no s'ha de perdre de vista el
desenvolupament general de la guerra. A les oficines del Ministerio de
Educación i de la Generalitat, no tindran en compte la veu dels estudiants
fins que no comencem a demostrar que hi ha contingut darrere de les pancartes i
les consignes. Potser caldria anar professors, estudiants i PAS amb pas ferm i
deixar ben clar que una altra universitat és possible.
Benvolgut Alfonso, en primer lloc felicitar-te per aquesta iniciativa d'obrir un espai de reflexió i opinió. D'altra banda, crec que ha estat molt pedagògica la exposició sobre que és el Consell d'estudiantat. Agrair-te també, la matisació de que no es un atac personal, com si han estat d'altres que ens han arribat als membres del CEUdL. Ara be des del meu punt de vista cal matisar una idea, el moviment estudiantil (com el d'altres actors socials), es pot bifurcar en dues rames principals, la institucional i la “mobilitzadora”.Aquesta segona es clarament representada per organismes com la PUDUP (entre d'altres), i la primera es la que estem adoptant els Consells (juntament amb el CEUCAT i CEUNE, que son els òrgans institucionals/oficials d'interlocució amb rectors, polítics etc). L'ideal seria que les dues vies s'unissin format un moviment variat però actiu i sobretot productiu, però és una situació ben complexa!...al consell se li exigeix molt, precisament pel paper coordinador que té, però es complicat coordinar un grup quan una part d'aquests no actua com a tal...és difícil però estic d'acord amb tu que és un moment cabdal pel desenvolupament de la vida universitària i que crec que hauríem de deixar les diferències que podem tenir i anar tots a una!
ResponderEliminarAurembiaix Giribet